Fa un parell de setmanes amb motiu de les festes patronals i l’estat de salut d’alguna històrica filà, un internauta en un blog torrentí qüestionava la financiació del col•lectiu fester al nostre poble/ciutat (sí, sí, duplicitat al municipi: tantes vegades comportant-se com una gran ciutat, tantes altres amb eixe esperit del poble). En un breu resum: acusava a l’Ajuntament de pagar-nos tot als festers (RISA DE FONS). Imaginen, inclús el barrejat era de subvenció municipal (RISA LLARGA).
Evidentment, el de menys són les seues acusacions, més que rés perquè, almenys, amb les festes de moros i cristians, és sobradament conegut que els festers sufraguem el 90% de les despeses (i mira que hem revitalitzat les festes patronals). El meu trabuc i la meua pólvora me la pague jo. Però, confessions pressupostaries de la meua butxaca apart, el que sí veig interessant és la reflexió de fons que provocava eixa critica.
Així que anem a fer-se la gran pregunta: Fins a on deu ajudar el consistori a les associacions? Mmmmm, he aquí la magna cuestión. Ho dic perquè, al meu parèixer, en este cas concret la crítica era equivocada, però igual en altres activitats no va tant desencaminada. No perquè l’Ajuntament vaja subvencionant així per així, sinó perquè sí hi ha entitats locals que sense l’ajuda pública poques activitats farien.
Per això, en este avorrit mes d’agost esta reflexió no vol mirar al que paga, sinó al que rep (i no sap viure sense els diners i/o col•laboració). Més que rés, perquè la meta del tercer sector deuria ser sempre clara: dotar a Torrent d’espais i activitats per al moviment ciutadà i fer-ho sobrevint amb l’autofinanciació. Així és com reialment el teixit social de les associacions vertebra una ciutat. No vol dir este pensament que es tinguen que rebutjar les ajudes (sí home…), però mai este recolzament municipal deu ser bàsic per a la supervivència de les associacions.
No sé, cadascú que es faja revisar com funciona en sa casa. Jo, almenys, als dos col•lectius on participe activament, este principi el tenim clar i anem del més bé. Però clar, mirant algunes reaccions davant el retall de despeses o, estes festes, contemplant els cabrejos injustificats a la pèrdua de privilegis municipals, igual tots no ho tenen tan clar.
En fin pilarín, cadascú a lo seu.
NOTA: Artículo publicado en el número 139 de La Opinión de Torrent.
